ESCRITS PROPIS- SOFIA BELLÉS BLANES

dijous, 29 d’octubre de 2015

DIARI DE GUERRA

Tot va començar el dia que vaig vindre a aquesta ciutat a estudiar. Vaig enamorar-me per complet dels seus monuments. La seua catedral, sobre tot. L’estil gòtic, eixa altura, les vidrieres… tot és com un somni. Dins d’ella puc sentir el meu cor. És una sensació única. M’encanta l’arquitectura.  La història també m’apassiona. El meu somni és poder disfrutar d’açò durant tota la meua vida. Tot el temps possible. Així que em vaig vindre ací. Vaig començar la universitat. Va ser tot un canvi, perquè jo vivia a Berlin abans de viatjar cap ací. Actualment visc en un pis compartit. Som tres: una alemana, jo; un francés i una anglesa. Em cauen bé. Al principi era difícil la convivència, perquè tots som estrangers i ningú no coneixia la ciutat. A més, parlem idiomes diferents, i sols ens comunicàvem quan hi havia alguna emergència, com podíem. Els gestos, sobre tot. Ara parle fluïdament el francés i l’anglés. Ja és molt de temps amb ells; però abans sols sabia quatre paraules de cada llengua. El nostre piset és cutre, he de reconéixer, però suficient per nosaltres. És un primer pis, al qual puges per una escala que comença just en la porta que dóna al carrer. Hi ha 50 escalons exactes. L’escala és estreta i llarga. Al principi em moria cada volta que havia de pujar-les, però ara ja estic acostumada.
El cas és, que un dia, anava jo pel carrer. De sobte, em van tocar per darrere. Em vaig esglaiar molt. Era un xic, atractiu i alt. Tenia els ulls marrons. Vaig estar mirant-lo trenta segons, fins que em va dir que havia d’anar amb ell. Em va dir sols unes paraules: “Anna, has de vindre”. No entenia per què havia d’anar amb un desconegut, però volia saber perquè aquell xic sabia el meu nom.
Vam caminar una llarga estona. Durant el camí no em va comentar res. Vaig començar a sentir-me un poc incòmoda, la veritat. Però de seguida arribàrem a una espècie de soterrani molt fosc. Vaig sentir por. I tenia raons per sentir-la, perquè un minut després d’haver baixat a aquell lloc, em van nugar un mocador als ulls i em van posar damunt una cadira mig trencada. Hi havia algú més en aquella habitació subterrània. Ho podia percebre. Em van parlar. No entenia l’idioma. Era rus, i jo no en tenia ni idea. Sols els sabia identificar. En quant vaig dir que no entenia res en alemany, em van contestar en la meua llengua. Em van dir que m’havien dut fins allí perquè jo era filla de gent com ells. Actualment hi ha guerra. Els meus pares, segons m’han contat, anaven en contra dels nazis. Ells també. Em van dir que m’havien trobat gràcies als papers que van deixar els meus pares quan jo vaig nàixer. Posava el meu nom, i que era filla d’ells. No sé molt bé com em van localitzar ací però bé. Ningú no mai m’ha dit com van morir els meus pares. Pot ser mai ho sàpia. El cas és que fins que no vam pujar les escales i sortirem al carrer aquell noi i jo altra volta, el meu cor no es va tranquilitzar. Li vaig preguntar que què volien de mi i quin era l’objectiu  d’aquella conversació que havíem tingut aquella persona i jo. I per què m’havien tapat els ulls. Ell, primer em va dir que el seu nom era Christian, que el podia dir Chris. Em digué que ell era un xic com jo. També el reclutaren per la mateixa raó que a mi. Els seus pares també lluitaven contra els nazis.
Em va dir que m’havien tapat els ulls per tal de mantindre segura la “base” del nostre club. Perquè sí. Des d’aquell moment vaig començar a formar part del club. Christian em va acompanyar a casa i vaig quedar-me pensant tota la nit. Aquell piset va deixar de ser la meua casa.
Duramt els si mesos següents, em vaig fer molt amiga de Chris. Ell és com jo. També li agrada la història i el tema de les catedrals. Així que quan podem, anem a visitar algunes. Solem anar de picnic molt sovint. Ens ho passem genial! I sobre tot, tots els dies de la setmana  per la vesprada anem a la base a rebre informació i a estudiar la història de la lluita del nostre club i dels nostres enemics. Els nazis. Jo també intente investigar un poc sobre els meus pares, ja que ací tinc material que abans no tenia.
Últimament les coses estan un poc difícils, perquè hi ha molt de nazi rondant pels carrers. Si ens descobreixen, no m’imagine el que ens poden fer.
Una vesprada, Christian va dir-me que havia d’anar a veure’l a sa casa, que m’havia de dir una cosa important. Vaig anar i em va fer seure. Em va comentar que havia descobert uns documents a la base, on hi havia informació dels nostres pares i de la seua mort. Vam trobar unes cartes que, suposadament, es manaven el nostre cap i ells. Vam vore discusions… i no se’n portaven com nosaltres pensàvem. De fet, hi ha amenaces de mort… No ho entenc. Per què? Ni Chris ni jo sabíem res. En aquell moment, van entrar per la porta uns quants nazis. Van començar a barallar-se amb Christian, i altre va vindre a per mi. Em van donar un colp al cap, i vaig caure a terra immediatement. Veia sang per tot arreu. No sols era la meua. També la del meu amic.  
Quan vaig despertar estava nugada de peus i mans. Vaig girar el cap a dures penes i vaig vore a Chris tot ensangonat. Vaig poder observar que li havien partit la cella. Seguia sense despertar. Hi havia algú més a l’habitació. Era… el nostre cap. Va ordenar a dos homes que agafaren aigua i despertaren a Chris llançant-la. Així va ser. Una vegada estàvem els dos desperts i atenent, el cap va començar a parlar. Ens va confessar que ell era nazi. A més, la mà dreta del Führer. Ens vam sentir enganyats. Ara enteníem perquè els nostres pares van morir i ningú ens va dir res. Perquè no consta d’això? Perquè ells s’han encarregat de que així siga. Ens va dir que teníem els dies comptats. No anàvem a sobreviure molt més. Es va alçar d’on estava, i mentre es dirigia cap a la porta, ens va dir que passaríem la resta de la nostra vida ací ficats. Sense menjar ni beure. Tot sols. Fins que el nostre cos no poguera més.
Van sortir i ens vam quedar, com havíem dit, tots sols. Chris em va mirar. Es va apropar a mi i em va dir, quasi plorant: “T’estime”. I em va donar un bes. Un bes apassionat. Els seus ulls marrons se’m van clavar com un ganivet. Des del primer dia que el vaig veure. Però quan va deixar de besar-me, i es va recolzar a la paret, va ocórrer la desgràcia. Va deixar de respirar. Li havien donat una pallisa. Era normal. Encara que jo vaig cridar tot el que vaig poder i més, de ràbia. Jo també l’estimava.
Ara, tres dies després d’açò, ací estic jo. Mirant al meu voltant i no veient res. Morta de fam. Necessite aigua. Menjar. Sortir d’ací… Però sé que és el meu final.  Per què nosaltres? Què injusta  la vida. Què injusta la guerra.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Vuestros comentarios alimentan el blog, así que ¡no os cortéis!

 
JOVES LITERARIS © 2012 | Designed by Bubble Shooter, in collaboration with Reseller Hosting , Forum Jual Beli and Business Solutions