ESCRITS PROPIS-ROSELLA ESPINÓS

dimecres, 14 d’octubre del 2015



AUTORA: Rosella Espinós Cardona









NU
          Sé que estàs ací. Puc sentir-te. Note el teu alé, és més gèlid del que em pensava. El batec del teu cor, és lent i parsimoniós i les teues passes són curtes i fermes. Tens una mena d’aura que t’envolta que et fa terriblement atractiva. Ets irresistible, increïblement encisadora.
            Comences a avançar en l’habitació. Estic sol. La meua dona acaba de marxar a dormir i les meues filles vingueren al matí. Ara només estem tu i jo i el tènue llum de la làmpada que torna, les parets blanquinoses, d’un groc ombriu. I em mires. Amb eixos ulls indescriptibles, perfectes, com dos entrepans de blanc i negre que em menjava  tan a gust. I jo et mire per primera vegada. I és una sensació realment estranya. El cos em tremola de dalt avall, tinc por i, alhora, vull llevar-te tota la roba.
            Paulatinament, arribes a la vora del meu llit. Seus al meu costat, em dones la mà. I jo, que encara estic atemorit, veig passar la meua vida en un instant. La meua infantessa als carrers de Badalona, junt a ma mare, la meua germana Blanca i mon pare el colombaire i la seua mort a la Plaça Barcelona amb tots els coloms i les molles de pa. I els capvespres de platja a Xàbia i l’arena mullada apegada al cos. Els colors del foc a l’horitzó i el meu primer amor i la flama inconsumible. La meua dona, que li diuen Adela, i el nostre casament durant una vesprada plujosa de gener. Als mesos va nàixer Roser, la nostra filla, menudeta i amb els cabells rossos i els ulls verds, com sa mare. I jo que me la mirava amb els ulls humits i l’emoció continguda cosa que després, amb Mariola, la segona, no em va passar. Vaig recordar, a més, les eixides nocturnes amb la meua amant, mai no va dir-me el seu nom però jo l’anomenava Marina ja que la seua mirada era blava i els seus besos feien gust de sal perquè sempre estava plorant. I, fins aleshores, no he tornat a tindre cap xicona, fins avui, que tu estàs ací amb mi i vaig a ser teu, per sempre.
            Per això, m’agafes l’altra mà i em lleves el llençol. I, de sobte, no puc evitar-ho i els meus ulls miren els teus pits redons i perfectes i només pense en com m’agradaria arrancar-te el camisó a mossos i acaronar-te els pits lentament.
            Amb un gest suau i tendre, et retire els cabells de la faç. Et toque la galta esquerra molt delicadament, estàs congelada. Pense en oferir-te tapar-te amb l’edredó, junt a mi, però sé que és massa tard..., el temps s’acaba.
            Només sé que ha arribat l’hora quan et desfàs de la teua bata blanca i la deixes caure al terra. Aleshores, la meua respiració s’accelera molt ràpidament, sent que el cor va a eixir-se del meu pit. Em lleves tota lla roba, i és que, no hi ha millor manera per a abandonar el món amb tu, la Mort, que ple de transparència, sense amagar res, completament..., nu.


5 comentarios:

  1. Brutal, Rosella, les descripcions són boníssimes, tant que he hagut d'aguantar la respiració en les últimes línies, el final; sorprenent... m'ha encantat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies!!! No ho he pensat massa, simplement l'estructura, saber qui és ella i perquè el vol a ell. En relació amb les descripcions no tenia massa clar si atraurien al lector/a en un espai tan breu, m'alagre d'haver-ho aconseguit!!!!!!!!!!!!!!

      Elimina

Vuestros comentarios alimentan el blog, así que ¡no os cortéis!

 
JOVES LITERARIS © 2012 | Designed by Bubble Shooter, in collaboration with Reseller Hosting , Forum Jual Beli and Business Solutions