Escrits propis, Carla Mañach

dijous, 10 de desembre de 2015

Parlem i riem a la tenda. Soles, alienes al mortal fred que ens envolta. Som molt diferents, però aquesta diferència ens uneix. Tu ets petita i innocent. No podries fer mal ni a una mosca. Jo… bé, es pot dir que he fet molt mal.
Somrius. Jo et torno tendrament aquest somriure. Recordo com ens vam conèixer. Jo era a les barriades buscant encàrrecs i et vaig veure. Estaves sola, però se’t va apropar un home. Entre les ombres de la nit, en un silenci total, m’hi vaig acostar. Una brillantor acerada va relluir als meus ulls. Tu no te’n vas adonar. Ni tan sols m’havies vist. Us vaig seguir silenciosament i vaig veure que intentava forçar-te. Enfurida, el vaig travessar amb la meva espasa. Em vas mirar amb por. Jo, després de desar l’espasa, et vaig estendre una mà que, encara dubtant, vas agafar.
Han passat dos anys. Dos llargs anys. Cada cop que veig la teva brillant mirada, m’apago una mica més. Cada cop que, des d’un mirall, aquesta noia alta, desmanegada i pèl-roja em contempla amb els seus ulls acerats, sento que moro una mica més. Em miro les mans i les veig tacades de sang. Toco alguna cosa i no deixo rastres vermells.
Monstre.
Sí. És precisament allò que sóc. Un monstre. Aquell tipus de monstre que es diu que assetja els nens dolents des de sota del seu llit per a menjar-se’ls. En castellà, hi ha una cançó de bressol que diu: “Duérmete niño, duérmete ya, que vendrá el coco y te comerá”. Doncs jo sóc el “coco”. Hi ha qui espanta els seus fills amb el meu nom. A tu t’és igual. Com a mínim, és el que em dius. Però jo sé que no és veritat. Et dol tot allò que he fet, però no m’ho dius per a no ferir-me.
Estàs adormida. Ara sembles més innocent i vulnerable que mai. Em fa pena deixar-te sola, però correràs més perill si estic al teu costat que si no hi estic. M’aixeco i agafo les armes. Et miro per últim cop, agafo la teva gravadora i dic tan sols tres paraules: “Sóc un monstre”. Ja m’entendràs.
Surto de la tenda i camino durant una bona estona. Quan és amb prou feines un punt a l’horitzó, miro enrere. Gel per una banda, gel per l’altra. Gel al meu cor, gel a la meva mirada. Gel que congela els meus sentiments. Et vaig conèixer i em vas descongelar. Quan miro enrere, tan sols veig un rastre de mort, sang i cadàvers. L’últim pas deixarà un últim cos en aquest món. Trec la daga i, amb un ràpid moviment, em tallo el coll. Ja hi ha un monstre menys a la faç de la Terra.

***

Dius que ets un monstre, però això no és veritat. Tothom té una part bona i una de dolenta. Tu no has pogut demostrar que pots estimar, però jo sé que n’ets capaç. Quan dic o faig alguna cosa que et treu de polleguera, els teus ulls es tornen més freds, però no em travesses amb la teva espasa, sinó que la teva veu s’endureix i tanques amb força els punys. Jo no vull que t’empipis gaire, no vull que perdis el control i em matis.
Tu m’estimes, no? Em vas salvar d’aquell home i, des de llavors, hem anat juntes a tot arreu. Jo sí que t’estimo, et confiaria la vida si fos necessari. Sents el mateix? Arribaries a confiar-me la vida?
Cada dia et veig més trista, més apagada. No sé què et passa, és per mi? T’he dit mil cops que la teva feina no m’importa. És sanguinari i violent, però és suficient per a mantenir-nos amb vida. T’estimo com ets, no canviïs, no t’apaguis com ho estàs fent ara. Reacciona, sisplau. No ets un monstre, tu em pots estimar, tu pots estimar, però no ho saps.
M’adormo a la teva falda. Quan em desperto, no ets a la tenda i t’has endut les armes. Surto i et veig en la llunyania. No sé què fas, no sé si has sentit res estrany. Corro cap a tu i et veig caure. Arribo en un tres i no res i et veig a terra. Tens un tal al coll i l’espasa a la mà. Els ulls se m’omplen de llàgrimes, per què ho has fet? No eres un monstre, tot i que ho creguessis. El fred era als teus ulls i al teu cor, però no per a mi. Tenies la teva part càlida. Tot i que jo fos l’única que en tragués profit, hi era.
Agafo la teva freda i inerat mà. Tan de bo no t’hagussis llevat la vida, tan de bo fossis amb mi! Aquest és un lloc congelat i inhòspit, com tu quan vas acabar amb aquell home. Després em vas estendre la mà. Aquell gest em va revelar que  no eres tan freda com pretenies semblar. No m’abraçaves ni em feies petons, però amb la manera en què em miraves n’hi havia prou.
Ara he d’assumir que no et veuré més. Quen no sentiré un altre cop la teva veu, que no riurem més. He d’assumir que estic sola de nou. Que no et tindré mai més al meu costat. He d’aprendre a viure amb el fred forat al meu cor.
Em poso el teu cinturó i torno sobre les nostres passes. Sense tu no té sentit continuar el viatge. Vas ser tu qui va voler fer aquesta expedició per la tundra. Netejo i deso l’espasa. Com a mínim, m’enduc un trosset de tu. Giro la vista enrere, els teus cabells rojos destaquen sobre la neu. La sang segueix estenent-se. Em giro i m’apresso. No et puc tornar a veure tan freda i inerta.
Ho he fet jo? He fet que et matis? No ho crec, però tampoc puc deixar de pensar en ells. No, no pot ser veritat. O sí? Et sentia xiuxiuejar coses estranyes, em deies que veies fantasmes. Crec que eren els de la gent a qui mataves i realment no ho mereixien. Nens, dones, monjos. Qui fos. Feies el que et manaven i no et qüestionaves res. I vas obrir els ulls. Quan vas veure què havies fet realment, no ho vas poder suportar. No t’hauries hagut de suïcidar, no vas pensar en mi?

Seré forta, ho superaré. Ho faré per tu. No t’oblidaré. T’estimo i sempre t’estimaré. Adéu, Laura.

2 comentarios:

  1. M'encanta esta molt be, esta molt guay que estiga contat sobre les dos perspectives :)

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Vuestros comentarios alimentan el blog, así que ¡no os cortéis!

 
JOVES LITERARIS © 2012 | Designed by Bubble Shooter, in collaboration with Reseller Hosting , Forum Jual Beli and Business Solutions