Escrits propis - Carla Mañach

Pèrdua

Un dia qualsevol, engego la televisió i poso les notícies. La primera, la d’un avió que s’ha estimbat en un penya-segat. Els ulls se m’omplen de llàgrimes. La Bea anava en aquest avió. I ara és morta. Sento un buit al cor que mai més podrà ser omplert. El buit que la Bea ha deixat després de la seva mort.

Que com ho sé? Hauria d’haver tornat ahir de Londres. No m’ha trucat, no m’ha enviat cap missatge. Això no és propi d’ella. Si l’avió s’hagués retardat, ella m’hauria dit alguna cosa. L’avió que s’ha estimbat venia de Londres.

Estic dies, setmanes, mesos sense fer res, sense articular paraula. Esperant que aparegui per la porta, amb el seu somriure cansat i alhora feliç. Trobo a faltar la seva veu, les seves mans suaus pentinant-me, fent-me trenes i desfent-les. Trobo a faltar que parli amb mi, que rigui amb mi.

Un dia, de sobte, me n’adono. M’adono que ha mort, que mai no tornarà. Que ha marxat per sempre. I aquest buit del meu cor creix dolorosament.

Agafo un vol fins allà on ella va morir. La gent em mira, pensen que sóc estranya. És normal. Estic pàl·lida com un fantasma. No duc maleta. Tan sols porto una brusa prima i una faldilla fins a mitja cama quan estem al gèlid gener. No paro de plorar, alhora que agafo el penjoll que ella em va regalar. Més ben dit, el mig penjoll. L’altra meitat la té la Bea.

Arribo al lloc. Des de la vora del penya-segat, miro el mar. Tan llis. Tan segur a vegades, tan traïdor d’altres. Vol cobrar-se un tribut que porta mesos esperant.

Em trec la brusa i la deixo a mercè del vent. El mateix faig amb la resta de les peces de roba. Em deixo el penjoll posat, tanmateix. La gent em mira. M’és igual. Ja m’és igual tot, aviat deixaré aquest món i em retrobaré amb la Bea.

Faig una passa cap a la vora.

El mar rugeix.

Una altra passa.

El vent udola.

Tercera passa.

‒No et tiris!

‒Per què no ho hauria de fer? ‒contesto amb una veu que duc mesos sense fer servir.

‒Perquè… perquè la vida val massa per a deixar-la escapar així com així.

‒I si per a mi ja no tingués sentit?

Ja no dic res més. Faig l’última passa. Tanco els ulls. Caic. Sento un dolorós cop al clatell. Alguna cosa s’escapa de les meves mans, no sé què és. I llavors veig la Bea, cada cop més nítida. I llavors entenc que allò que se m’escapa de les mans és la vida.

La Bea està trista. La seva expressió és seriosa.

‒Per què ho has fet?

‒Per… per estar amb tu.

‒Tranquil·la. Ja no hi haurà tristesa, ni dolor. Ja no hi haurà res.

Cada cop és més nítida i la tinc més a prop. Posa una mà a sobre dels meus ulls. Els tanco. I llavors, agafada a la seva mà, abandono aquest món.