ESCRITS PROPIS- SOFIA BELLÉS BLANES

SETZE ROSES

  Tot aquest somni, va començar una nit d'hivern.

Jo passejava pel carrer. Olorava el sopar de cada casa que passava de llarg. Quasi tots eren plats de cullera. Una cosa normal, amb aquell fred. Em dirigia a ma casa, però vaig decidir canviar la ruta de sempre per una de la part baixa del poble, a la vora del riu. El meu cap estava intentant recordar quin dels sopars que havia olorat, era el que m'havia donat les ganes de menjar-me'l, quan, de sobte, vaig vore una xiqueta  asseguda en un dels bancs.

La meua primera reacció va ser preguntar-li qui era, on vivia i què feia en aquell lloc en eixe precís instant. Feia massa fred perquè una xiqueta de la seua edat estigués en la seua situació. Clar que ella m'ho va explicar tot.

Va començar dient-me que no recordava el seu nom. Com podia ser? Tampoc sabia la seua edat amb certesa (jo crec que uns deu), i el més fort, és que no tenia casa.

El que va passar després, va ser molt estrany. M’havia quedat cavil.lant, i quan vaig tornar a dirigir la mirada cap a la xiqueta, ella ja no hi era.

En arribar a casa, vaig encendre la xemeneia, i vaig cuinar un bon caldo per sopar. Més tard, com aquella xiqueta m’havia deixat un poc confusa, vaig decidir posar-me l’abric i tornar al lloc on l’havia vist dues hores abans.

La sort m’acompanyava. En arribar, ella estava allí. Em mirà, i digué: “El meu nom és Rosa. Sols li puc dir això. Per cert, jo aniria a casa. Sento que alguna cosa dolenta pot passar.”

I sense pensar-m’ho, vaig començar a córrer. En arribar, els pèls se’m posaren de punta. La planta baixa de la meua casa estava en flames. De seguida sortiren tots els veïns, i agafàrem entre tots poals, anàrem al riu i els vam omplir d’aigua. Després d’una hora, el foc va morir.

Les coses de la casa que van aconseguir salvar-se del foc, me les vaig emportar a una altra casa en el mateix poble, que em vaig comprar amb els estalvis. No volia anar-me’n d’aquell lloc. M’encantava. A més, havia conegut a una xiqueta que m’havia alertat de que una cosa dolenta podia passar… Com era possible? Havia de descobrir qui era Rosa en realitat. No era normal, que pogués saber què havia de passar amb la meua casa…

Dos dies després de la catàstrofe, a les 22:00 vaig tornar al banc de la vora del riu. No hi havia ningú. Però jo vaig seure. Estava mirant el cel, intentant trobar una raó per poder entendre com Rosa havia fet això… Just quan va aparèixer. Em va mirar fixament. Uns ulls blaus poc comuns. Va ser estrany. No m’havia fixat fins aleshores de la profunditat dels oceans que tenia per ulls. Em vaig perdre en ells, com un nàufrag. De sobte, vaig sentir una veu. La seua veu. Estava nadant i m’ofegava. Però la seua veu em va salvar… com si hagués trobat un tros de fusta a l’aigua  suficientment resistent per poder muntar-me en ell i remar cap a la vora de la platja. Va ser curiós, perquè aquella volta la veu no era la de l’anterior. Sonava molt més sàvia. Com si ella i jo estiguerem unides per un fil que va del seu cor al meu. M’arribava plenament.

Pronuncià unes paraules que guarde molt bé a la memòria. “Ells saben que m’has vist. La teua vida ja no serà  la mateixa”. En sentir-les, la meua respiració es va accelerar tant, que semblava un cotxe a dos-cents quilòmetres per hora. I la seua darrera paraula abans de desaparèixer va ser el mur que va aturar el cotxe, agresivament: “Fuig”.

Vaig córrer tant com vaig poder, fins que les cames ja no em responien. Estava en un clar del bosc. M’havia allunyat del poble uns quatre quilòmetres. En relaxar-me un poc, m’adoní que no havia resolt res. Encara m’havia posat més nerviosa. Qui sabia que havia conegut Rosa? Per què hauria de canviar la meua vida?

Quan vaig obrir els ulls, em feia molt de mal el cap. No recordava què havia passat. Però en vore el bosc al meu voltant, vaig recuperar la memòria.

Tenia moltes ganes de saber la veritat. Per això vaig fer el camí que m’havia portat al bosc, però aquesta volta en la direcció oposada.

En tornar al poble, vaig buscar el famós banc de Rosa. Ella no hi era. Però va aparèixer de sobte. Estava seria. Sabia que alguna cosa no anava bé. “Què fas? T’has tornat boja. Vols que et troben?” Va dir. Li vaig respondre que no tenia por. Sols volia saber qui m’havia de trobar i per què. No volia fugir. Aleshores, Rosa va sospirar i digué: “Està bé. Però has de saber que és perillós.

Fa anys, vaig entrar en un món paral.lel al que tots coneixen. No és de morts, ni de vius. Una barretja. Puc vore ànimes que vaguen pels carrers, i vius, com tu. La primera nit que et vaig vore, no sabia per què vas poder fer-lo. Mai no m’havia passat. Era la primera vegada que un viu s’apropava a mi i em dirigia la paraula. Em vaig esglaiar i…”

No podia creure el que estava dient. Al principi pensava que estava boja, o que era una espècie de broma. Però a l’escoltar les seues paraules… la cosa va canviar.

“I vaig investigar sobre el que havia passat. Vaig descobrir que em podies vore perquè tenim una relació. Ja sé perquè no estic al món dels morts, ni tampoc estic viva. Tu… recordes quan tenies cinc anys? Tenies una germana major que va morir als deu anys. Mai no vas preguntar per ella? Doncs sí. Sóc jo. Som familia. A mi em van assassinar. Després van esborrar tot perquè ningú em recordara. Al vore’t no vaig imaginar que series tu, la meua petitona… Ara de vint anys. En el meu món físicament no creixem. No podem. Però sí anem guanyant experiència cada any que passa. En realitat, quan t’han cremat la casa, pensaven que tu hi estaves dins. Però com m’havies vist i has decidit tornar, has canviat els plans. Van a per tu. Ells sabien que m’anaves a trobar. No sé com poden saber-ho, però ho fan. Ara, per favor, fuig. No preguntis res més. Adéu. T’estimava molt…”

Aquelles van ser les seues paraules. Després d’això, vaig tornar a córrer. Però ja no sabia cap a on. Estava… perduda.

Però el realment fascinant, va vindre més tard:

La llum entrava per la finestra. Vaig alçar-me del llit. Estava més cansada que quan vaig gitar-me. Havia fet una molt bona migdiada.

Em vaig dirigir cap al bar de poble. Havia quedat amb Marc, el meu nuvi. Li vaig dir que havia tingut un somni molt estrany. Tenia una germana que va morir quan tenia cinc anys…

Ell em va mirar amb cara estranya. No va fer molt de cas al que li acabava de contar. “Un somni com altre. No et preocupes”.

Ja era tard. M’havia passat tres hores amb Marc al bar, i no m’havia pres res. Tenia fam. Passejava pels carrers del poble, i feia tan bona olor… Desitjava un plat de sopa. Quan vaig arribar a l’encreuament de carrers… Se’m van posar els pèls de punta. Els meus ulls s’obriren com a plats. El meu cor semblava un metrònom al compàs de 3/8. Això ja l’havia viscut abans. Al meu somni. Davant meu tenia l’opció d’elegir el mateix camí de sempre, o anar vora del riu… El meu cos anava a elegir la segona opció, però vaig recordar. I si vivia tot el del somni? No, no pot ser. Però, i si fos veritat? Què he de fer?

Ara, ací davant la bifurcació, és quan note que tinc el poder de prendre una decisió molt important. La veritat és que estic esglaiada. El meu cor batega tan ràpid, que no puc sentir res més. La vida és emoció contínua. Vull sentir por. Vull viure!

Podeu imaginar quin camí agafà, oi? El que ella no va saber, és que mentre es dirigia cap al banc on va vore Rosa al somni, quinze roses baixaven pel riu, seguint el seu corrent. Totes elles anaven a buscar a la darrera Rosa, que esperava al seu banc.